De l’alarmisme a l’esperança

D’aquí a quatre setmanes tenim una data marcada al nostre calendari, aquest diumenge de novembre, on molts decidirem exercir el nostre dret a vot, mentrestant, altres decidiran quedar-se a casa per raons que no qüestionaré, perquè, sincerament, crec que cadascú és lliure per fer-ho o no.

Ara bé, permeteu-me que faci algunes reflexions abans que comenci la campanya electoral. Partim d’una situació molt difícil tant a Espanya com a Catalunya, on amb retallades o sense, el nombre d’aturats ha anat in crescendo i molts creuen que no trobem l’antídot per aquesta malaltia. Molts ciutadans ja veuen aquest creuament de diàlegs entre les diferents forces polítiques que s’intensificarà a mesura que es vagi apropant el proper 20 de Novembre i per tal cosa únicament hem d’anar llegint els mitjans de premsa. Així parlem d’un partit que es vanagloria de la gestió feta, de les inversions, de les subvencions donades, del balafiament a que ha sotmès les arques públiques, a la gran imatge exterior i interior, a la dilapidació, tot allò que vam patir a Catalunya i a molts municipis, ara es tradueix amb una avançada de les eleccions perquè la situació sembla ser insostenible. Aquesta gent que ha estat incapaç de gestionar degudament aquesta situació, que va ser negada quan convenia, neutralitzada quan interessava i afirmada quan ja era evident i de la manera més indirectament possible. Diria que es van emprar tots els sinònims d’aquella paraula que tant alarmisme creava a la societat: crisi.

Aquesta paraula sí que fa por i, sincerament, mentre molts altres països circulaven amb alta velocitat o amb regionals, aquest país anava amb Rodalies: tard i malament.

Potser per tranquilitzar a la ciutadania van parlar de brots verds, aquells que alguns van optar per buscar-ho a Google, altres van decidir buscar-ho directament al sòl de la seva ciutat, aixecant-ho les vegades que siguin necessàries per deixar-ho tal i com estava abans o bé per modificar el seu aspecte i tapar amb ciment qualsevol brot verd que hi pogués sortir, deixant un xic d’espai per on finalment va acabar morint.

Molts ajuntaments, i el nostre no és una excepció, va decidir donar equipaments, fer inversions; malhauradament, alguns d’aquests, a banda de poder ser qüestionables, no es pot treure el profit esperat i van directament a les pèrdues de la comptabilitat municipal i no cal citar exemples, ja que no és necessari anar massa lluny. No obstant, alguns són interessants i costarà que es puguin obtenir rèdits, altres, però, és gairebé com a missió impossible tal i com s’està dirigint el vaixell.

No, no s’han fet bé les coses, no s’ha estat a l’altura de les circumstàncies i els ciutadans som qui més ho hem patit, ja treballem al sector públic o al sector privat i no m’invento les coses, a les proves em remeteixo: Catalunya és la segona comunitat autònoma amb més atur (segons dades setembre 2011). Ara, alguna cosa s’ha fet malament. Potser el desviament dels diàlegs a temes secundaris o donar massa importància a uns temes que eren discutits al segle passat, ara això, penso, no toca. Podem debatre si per apagar el foc és millor aigua, sorra o escuma, o si mullar des de l’aire o directament des del terra, però mentre nosaltres no ens posem d’acord i potser que no ens hi posem, el foc continua cremant el bosc i si tots no posem sol·lució, acabarem cremant-nos discutint. D’aquesta manera, el que vull dir és, centrem-nos a l’estrictament imprescindible. Ara que arriba el temps de les castanyes, a la castanyera el que l’interessa és el preu de la castanya i del carbó, la despesa de mantenir la seva parada i tant és si el color de la seva parada és groc, verd, vermell o blau, el que vol és coure castanyes i vendre-les, la resta és irrellevant.

I aquí arribem, a una situació on el que s’intenta és crear alarmisme. ‘Que viene la derecha‘, griten molts. Com si fos el monstre de les galetes que entrés a la Pastisseria Ferrer o a la Blanch que la tenim més aprop. Però ara n’hi ha un argument que em torna més boig: ‘Ara començaran les retallades socials!’ Aquest, sincerament, és el millor! Suposo que de tant donar la pastilla del dia després, s’han oblidat de donar la de la memòria, però calma, ara tenim internet i podem buscar amb tranquil·litat i per ajudar, us dono una data: 12 de maig de 2010, data quan el Govern del President Zapatero, del Ministre Rubalcaba i de la Ministra Chacón va aprovar la major retallada social de la història d’aquest país. Per tant, les coses clares: la retallada social més grossa l’ha fet, paradoxalment, un govern socialista i d’esquerres. Lluny queda aquella afirmació del passat 21 de febrer on, l’encara President del Govern, afirmava que ‘ Conmigo de Presidente, jamás habrá en este país recortes sociales’. Malhauradament, pocs mesos més tard es va retractar i vam ser testimonis de com van congelar les pensions, com es van retallar les ajudes a la dependència, com es va suprimir el xec-nadó o la retallada de sous als funcionaris públics, a més a més de la pujada de l’IVA i tot això amb el suport de CiU.

Amb això crec que CiU podria ser sinònim de Retallada. Personalment, no és que estigui en contra de retallar, sinó n’hi ha, doncs no n’hi ha: sinó tinc per comprar-me un BMW, doncs em compro un Seat, i no pas fer-ho a l’inrevés, perquè tot sembla que molts governs el que han fet és, ja que n’hi ha superàvit comprem un BMW, malgrat que no poguem ni pagar el Seat, i després passa el que passa. Sincerament, la raonabilitat de la precària situació que n’hi ha a moltes Administracions Públiques és que s’ha intentat privatitzar el gaudiment de les rendes públiques comportant-se com a un consumidor privat a qui no l’ha importat endeutar-se més enllà de l’éticament raonable i d’això no és responsable ni la febre consumista, ni la crisi financera, tot i que han contribuït a aquesta propagació.

Ara és moment de reflexió, veure on estem i a on anirem. Estem a una situació inmillorable, ja que de nosaltres depèn la condemna a l’ostracisme, a navegar a les fosques i a continuar pagant per mantenir a aquells que no volen treballar o mirar endavant, donar sortides, facilitar a l’empreneduria, ajudar a aquells petits empresaris que són els que s’encarreguen de donar feina a la ciutadania, ja que si es fomenta la contractació, la gent adquirirà riquesa i podrà consumir i pagar els seus impostos, amb la qual, l’economia de l’administració s’aniria recuperant. Aquest és, de la manera més simple, el que en penso, ara bé, sóc molt conscient que aquesta recuperació no és senzilla, ni ho ha de ser. Una cosa ha de quedar clara: la principal retallada que s’ha de fer és a la cua de l’atur, retallada que pel que sembla s’ha escapat de les efectuades pel M.H. Sr. Mas: el passat mes de setembre, més de 600.000 catalans es llevaven per fer cua a la OTG, a la nostra vila, ja són més de 6.300. Però no passa res, mentre alguns encara estan orgullosos de la seva gestió, molts d’altres, però, no hi estem gens d’acord.

Advertisement