De l’alarmisme a l’esperança

D’aquí a quatre setmanes tenim una data marcada al nostre calendari, aquest diumenge de novembre, on molts decidirem exercir el nostre dret a vot, mentrestant, altres decidiran quedar-se a casa per raons que no qüestionaré, perquè, sincerament, crec que cadascú és lliure per fer-ho o no.

Ara bé, permeteu-me que faci algunes reflexions abans que comenci la campanya electoral. Partim d’una situació molt difícil tant a Espanya com a Catalunya, on amb retallades o sense, el nombre d’aturats ha anat in crescendo i molts creuen que no trobem l’antídot per aquesta malaltia. Molts ciutadans ja veuen aquest creuament de diàlegs entre les diferents forces polítiques que s’intensificarà a mesura que es vagi apropant el proper 20 de Novembre i per tal cosa únicament hem d’anar llegint els mitjans de premsa. Així parlem d’un partit que es vanagloria de la gestió feta, de les inversions, de les subvencions donades, del balafiament a que ha sotmès les arques públiques, a la gran imatge exterior i interior, a la dilapidació, tot allò que vam patir a Catalunya i a molts municipis, ara es tradueix amb una avançada de les eleccions perquè la situació sembla ser insostenible. Aquesta gent que ha estat incapaç de gestionar degudament aquesta situació, que va ser negada quan convenia, neutralitzada quan interessava i afirmada quan ja era evident i de la manera més indirectament possible. Diria que es van emprar tots els sinònims d’aquella paraula que tant alarmisme creava a la societat: crisi.

Aquesta paraula sí que fa por i, sincerament, mentre molts altres països circulaven amb alta velocitat o amb regionals, aquest país anava amb Rodalies: tard i malament.

Potser per tranquilitzar a la ciutadania van parlar de brots verds, aquells que alguns van optar per buscar-ho a Google, altres van decidir buscar-ho directament al sòl de la seva ciutat, aixecant-ho les vegades que siguin necessàries per deixar-ho tal i com estava abans o bé per modificar el seu aspecte i tapar amb ciment qualsevol brot verd que hi pogués sortir, deixant un xic d’espai per on finalment va acabar morint.

Molts ajuntaments, i el nostre no és una excepció, va decidir donar equipaments, fer inversions; malhauradament, alguns d’aquests, a banda de poder ser qüestionables, no es pot treure el profit esperat i van directament a les pèrdues de la comptabilitat municipal i no cal citar exemples, ja que no és necessari anar massa lluny. No obstant, alguns són interessants i costarà que es puguin obtenir rèdits, altres, però, és gairebé com a missió impossible tal i com s’està dirigint el vaixell.

No, no s’han fet bé les coses, no s’ha estat a l’altura de les circumstàncies i els ciutadans som qui més ho hem patit, ja treballem al sector públic o al sector privat i no m’invento les coses, a les proves em remeteixo: Catalunya és la segona comunitat autònoma amb més atur (segons dades setembre 2011). Ara, alguna cosa s’ha fet malament. Potser el desviament dels diàlegs a temes secundaris o donar massa importància a uns temes que eren discutits al segle passat, ara això, penso, no toca. Podem debatre si per apagar el foc és millor aigua, sorra o escuma, o si mullar des de l’aire o directament des del terra, però mentre nosaltres no ens posem d’acord i potser que no ens hi posem, el foc continua cremant el bosc i si tots no posem sol·lució, acabarem cremant-nos discutint. D’aquesta manera, el que vull dir és, centrem-nos a l’estrictament imprescindible. Ara que arriba el temps de les castanyes, a la castanyera el que l’interessa és el preu de la castanya i del carbó, la despesa de mantenir la seva parada i tant és si el color de la seva parada és groc, verd, vermell o blau, el que vol és coure castanyes i vendre-les, la resta és irrellevant.

I aquí arribem, a una situació on el que s’intenta és crear alarmisme. ‘Que viene la derecha‘, griten molts. Com si fos el monstre de les galetes que entrés a la Pastisseria Ferrer o a la Blanch que la tenim més aprop. Però ara n’hi ha un argument que em torna més boig: ‘Ara començaran les retallades socials!’ Aquest, sincerament, és el millor! Suposo que de tant donar la pastilla del dia després, s’han oblidat de donar la de la memòria, però calma, ara tenim internet i podem buscar amb tranquil·litat i per ajudar, us dono una data: 12 de maig de 2010, data quan el Govern del President Zapatero, del Ministre Rubalcaba i de la Ministra Chacón va aprovar la major retallada social de la història d’aquest país. Per tant, les coses clares: la retallada social més grossa l’ha fet, paradoxalment, un govern socialista i d’esquerres. Lluny queda aquella afirmació del passat 21 de febrer on, l’encara President del Govern, afirmava que ‘ Conmigo de Presidente, jamás habrá en este país recortes sociales’. Malhauradament, pocs mesos més tard es va retractar i vam ser testimonis de com van congelar les pensions, com es van retallar les ajudes a la dependència, com es va suprimir el xec-nadó o la retallada de sous als funcionaris públics, a més a més de la pujada de l’IVA i tot això amb el suport de CiU.

Amb això crec que CiU podria ser sinònim de Retallada. Personalment, no és que estigui en contra de retallar, sinó n’hi ha, doncs no n’hi ha: sinó tinc per comprar-me un BMW, doncs em compro un Seat, i no pas fer-ho a l’inrevés, perquè tot sembla que molts governs el que han fet és, ja que n’hi ha superàvit comprem un BMW, malgrat que no poguem ni pagar el Seat, i després passa el que passa. Sincerament, la raonabilitat de la precària situació que n’hi ha a moltes Administracions Públiques és que s’ha intentat privatitzar el gaudiment de les rendes públiques comportant-se com a un consumidor privat a qui no l’ha importat endeutar-se més enllà de l’éticament raonable i d’això no és responsable ni la febre consumista, ni la crisi financera, tot i que han contribuït a aquesta propagació.

Ara és moment de reflexió, veure on estem i a on anirem. Estem a una situació inmillorable, ja que de nosaltres depèn la condemna a l’ostracisme, a navegar a les fosques i a continuar pagant per mantenir a aquells que no volen treballar o mirar endavant, donar sortides, facilitar a l’empreneduria, ajudar a aquells petits empresaris que són els que s’encarreguen de donar feina a la ciutadania, ja que si es fomenta la contractació, la gent adquirirà riquesa i podrà consumir i pagar els seus impostos, amb la qual, l’economia de l’administració s’aniria recuperant. Aquest és, de la manera més simple, el que en penso, ara bé, sóc molt conscient que aquesta recuperació no és senzilla, ni ho ha de ser. Una cosa ha de quedar clara: la principal retallada que s’ha de fer és a la cua de l’atur, retallada que pel que sembla s’ha escapat de les efectuades pel M.H. Sr. Mas: el passat mes de setembre, més de 600.000 catalans es llevaven per fer cua a la OTG, a la nostra vila, ja són més de 6.300. Però no passa res, mentre alguns encara estan orgullosos de la seva gestió, molts d’altres, però, no hi estem gens d’acord.

Preparados, listos…

Todos a sus marcas, preparados, listos…

Empieza ya la campaña, la campaña que se presupone que todo va a cambiar. Esa campaña dónde uno plantea sus cambios, otro no sabe dónde va y el resto luchan contra la dualidad. Para empezar, debate cara a cara el próximo lunes, y parece ser que el único, y digo parece ser porque algunos, quizás, querrán que haya una revancha.

Los programas políticos nos inundan, los anuncios también y yo confieso, me encantan las campañas, los debates, las tertulias, esas combinaciones de palabras que buscan ser sinceros y honestos, otros buscan desprestigiar e insultar o atacar, todo con intentar mobilizar a su electorado, todo con intentar arañar unos votos, todo por conseguir mantener su asiento, como lo lleva haciendo ese partido incapaz que tenemos en el Gobierno, que pasará con más pena que gloria, con un Presidente invisible y con ánimos de ser el importante. Tanta importancia le han dado que en Catalunya, uno de los feudos socialistas tradicionalmente por excelencia, no lo quieren ni ver, de hecho, no muchos socialistas no quieren ni ver ni a su propia candidata, esa que solamente se acuerda de Catalunya cuando se acercan las elecciones. Porque si, Rubalcaba ya estaba.

Mientras Mariano Rajoy inaugura campaña en Castelldefels, aún me conmueve pensar que tendrá recepción y todo como el que hicieron muchos en Cerdanyola del Vallés, el PSC ha confirmado que sólo quieren una vez a Rubalcaba, y que sea en un viaje de ida y vuelta. Mejor dicho, que ni lo bajen del tren, porque para lo que tiene que decir… y menos aún cuando promueve que es algo diferente y se repite la cúpula de Zapatero, con el gran Pepiño Blanco en la cabeza.

Tristemente, poca credibilidad podrían tener un grupo de personas que vienen a contarnos historias que no han hecho mientras han estado o siguen estando en el Ejecutivo. Conclusión: Sólo quieren su maletín y su silla y ello es un insulto, no a la democracia en sí, sino a todo un sistema ideológico político. Ya lo había dicho yo, el socialismo está en crisis. Abran la puerta que muchos tienen que salir.

El gran hundimiento griego

La Bolsa lleva meses que parece una montaña rusa, pero con leve subidas y más descensos! Parece un cuento de no acabar el hecho de que muchos sean tan incompetentes en gestionar esta crisis, que muchos no se creían que nos estallaría. Llegó y salen muchas cosas como la incompetencia de muchos o la falta de control de otros. ‘No es un sprint, sino una maratón’ recordaba Barroso. Cada vez le doy más la razón.

Nuestro país se ha quedado rezagado, no avanza, la economía sigue sin crecer dice nuestro Banco, y desde la OCDE se ve el riesgo de que la recesión continue durante el próximo año. Algunos estudiosos opinan que este país no empezará a resurgir hasta mediados del año 2014! No me quiero imaginar cómo llegaremos a ese año de continuar esta situación y no quiero ser alarmista ni pesimista, creo que hay posibilidades de mejorar, de salir hacia adelante. Pero si desde la UE se apoya un rescate económico para país porque se considera que es necesario para evitar la caída del mismo y que el presidente de ese país diga que lo somete a referéndum para determinar si lo acepta o no, algo sucede.

La demostración internacional es que en ese país no se gobierna, el Presidente no sabe lo que hace o bien que es un Presidente flojo, un ídolo de muchas masas, una democracia real. Discrepo. Un Presidente es elegido como representante de la Nación para que tome decisiones en pro de la misma, cuando llega el momento en el que es incapaz de tomar decisiones, su competencia se vuelve floja y ello conlleva a un país con un gobierno muy débil, y, ciertamente, las consecuencias de no haber sabido hacer las cosas en su debido momento y la no aceptación de esa ayuda provocaría que el Estado suspendiera pagos al ser incapaz de autofinanciarse, lo que podría contagiar y llevarse consigo a otros países.

En conclusión, la situación financiera de muchos países y la estabilidad del euro podría depender en exclusiva de los ciudadanos griegos por la incompetencia de un Presidente, el que parece que nos diga a todos los europeos ‘truco o trato’. Lo siento, pero yo soy más de castañas, le contestaría.